M'agrada.

Sols és un petit fragment de tot el que tinc escrit des de fa temps. I diu així:

Descalça, amb els cabells xops i amb l'aigua regalimant espatlles avall per la tempesta que ens havia caigut al damunt mentre deambulàvem pels carrerons empedrats del barri antic, vaig entrar a casa. Amb el cap cot, de puntetes i sense fer soroll em vaig escapolir dins de la meva habitació. Normalment té un aire estiuenc, és assolellada i càlida, però, aquell dia, desprenia un aire hivernal, bé, el mal temps de fora no hi ajudava, ni jo tampoc, tenia la roba molla i enganxada al cos. Tremolava, la ment estava emboirada i el cor, oprimit. Sigil·losament em vaig dirigir cap a la finestra que dóna pas a un petit balcó, em vaig arraulir a terra i vaig recolzar l'esquena al lateral del llit mentre mirava absorta la piscina i el jardí. Vaig observar com corrien algunes fulles tristes i malmeses. La pena em va recórrer de dalt a baix, deixant-me la columna vertebral rígida. De sobte, una pel·lícula va aparèixer al meu davant fent-me recordar tot el que havia passat. La meva ment, novament, el va veure allunyar-se. A cada passa que feia s'esvaïa encara més. Teni la visió entelada i els ulls el desdibuixaven, semblava un fantasma. I si no tornava?, vaig pensar compungida. El cert, era que ell m'omplia d'esperança, de comprensió, de paciència. M'omplia de tolerància, d'amor i devoció. I què faria, ara?. Aquí va ser quan vaig començar-me a penedir de tot el que no li havia dit…

Amb parsimònia, amb el cul fixat al terra i morta de fred, em vaig ficar la mà dins de la butxaca de la jaqueta que encara no m'havia tret i vaig agafar el tros de paper que hi amagava. Estava rebregat, brut i amb la tinta de les lletres gairebé esborrades, sembla ben bé una flor pansida. Una flor que algun dia havia viscut una llarga vida. Vaja, que en comptes d'una carta eren quatre gargots mal comptats.

Amb els dits encarcarats, glaçats i tan fràgils com deu copes de cristall, vaig aconseguir desplegar el paper i en silenci em vaig posar a llegir.

M'agrada que a quars de quatre del matí d'un dissabte de juliol, t'escapoleixis al meu jardí i em tiris pedretes a la finestra del balcó de la meva habitació esperant que em desperti i que, llavors, a poc a poc i sense fer fressa, surti de casa, amb el pijama i la roba ficada dins d'una bossa per canviar-me a dins del cotxe i portar-me fins al Cap de Creus per veure sortir el sol. M'agrada que m'expliquis aventures a l'estil Indiana Jones, contes plens de vida i de bellesa perquè no s'esvaeixi l'esperança que duc al cor, no m'enfosqueixi i pugui seguir somiant. M'agrada que facis mans i mànigues per poder acompanyar-me a l'hospital. M'agrada que tinguis quatre camises mal contades a l'armari i que per tu donar sigui molt millor que comprar. M'agrada que em recordis que la vida és respirar l'aire fresc del matí, deixar que la brisa del vent ens acariciï la pell. M'agrada que no tinguis cap problema per adaptar-te als meus àpats i que vulguis menjar el mateix sense haver-t'ho de preguntar. M'agrada quan em deixes, dreta, sola i palplantada discutint amb les parets, jo m'empipo i després tu em dius burleta: "Estel, no pots acaparar tota la meva atenció" i seguidament un "idiota" em surt de la boca. M'agrada que m'ensenyis a no donar voltes a coses que els dos sabem que no porten enlloc. M'agrada quan em fas massatges als braços i a les mans abans d'anar a dormir. M'agrada la vulnerabilitat que deixes aflorar quan em parles dels fantasmes del passat i comparteixes amb mi tot el que t'atemoreix. M'agraden els teus ulls de color caoba, quan la teva mirada travessa la meva m'envolta una sensació inigualable de calidesa i tendresa, no hi ha lloc millor on amagar-me. M'agrada quan em perdo perquè sempre em trobo, el camí de tornada el dibuixen les teves petjades, són els meus bocins de pà per fer camí cap a casa. M'agrada veure't patinar davant del mirall, dius que no ets presumit però sempre em consultes què pots vestir i què et fa lluir. Ets un maneta, muntes i desmuntes, en un tres i no res tot ho soluciones. M'agrada escoltar-te parlar de l'aviació i que ens perdem parlant dels núvols i del temps. M'agrada que els teus valors siguin els meus. Ets generós però a vegades egoista amb tu mateix i un pèl autoexigent, però m'agrades igualment. M'agrada quan em recordes que no digui "d'aquesta aigua mai no en beuré". M'agrada quan dorms perquè et bellugues menys que jo, que ja és dir. M'agrada, fins i tot quan em fas enfadar, quan no puc obrir el paraigua i em fas espavilar. M'agrada que em prohibeixis mencionar "no puc" i m'ajudis a buscar altres virtuts perquè aquestes paraules es transformin en un "sí que puc". M'agrada veure't treballar amb la teva imperfectament perfecta mà, em fas adonar que no tinc de què queixar-me. M'agrada quan la teva mare m'explica com va ser la teva època a l'Hospital Sant Joan de Déu i com et posava les piles, la meva tampoc me'n deixava passar ni una. M'agrada que tinguis el poder de fer que els meus mals disminueixin i la meva ment no els engrandeixi. M'agrada quan entrellaces la teva mà amb la meva, em mires fixament i em dius que "no tenim alternativa, que hem de seguir caminant" quan les coses es torcen. M'agrada que no t'avergonyeix qui sóc i que tu estiguis orgullós de com sóc. M'agrada quan m'encens com les fogueres de Sant Joan i que em diguis que "no hi ha cosa més sexy que el misteri". M'agrada quan fem l'amor a indrets inesperats. M'agrada que m'estimis com ningú ho ha fet mai. M'agrada que... m'agradis tant.

Que idiota que havia sigut, vaig dir-me a mi mateixa empipada amb el tros de paper arrugat encara a les mans. Tempus fugit va dir el poeta Virgili. El temps se’n va i no torna. S’esgota. Trobaria un altre moment?. La incertesa em va a

engollir i vaig posar-me a plorar com una magdalena.