Nosaltres

Tantes cerveses beuràs? em va preguntar tot mirant-me seriós mentre se li escapava el riure per sota del nas. Vaig respondre que era de mala educació escoltar i, sobretot, comentar o opinar sobre les converses alienes, però això només va servir per alimentar encara més les seves ganes de riure, i llavors m'hi vaig afegir jo només de pensar en l'absurditat de tot plegat... perquè jo no bec alcohol!

​

________________________________

​

Era una nit serena, festiva i calorosa de finals de juliol, estava dreta, recolzada i cansada d'esperar a la barra d'un bar de Mataró. La capital del Maresme celebrava la seva icònica Festa Major: Les Santes. Des d'allà podia percebre l'ambient alegre que despertava un dissabte com aquell, mentre observava, sense parar gaire atenció als moviments de la gent amunt i avall, com un parell de nens es barallaven per un gelat, com a bons germans. També escoltava com la gent cantava i alguns fins i tot ballaven! Era encomanadís. Tothom esperava amb ganes el concert de Txarango. L'olor d'aigua salada i la sorra al nostre davant feien de la situació una escena gairebé perfecta.

 

La Laura, la meva germana, m'havia convidat a passar el cap de setmana a casa seva, a Mataró, amb la intenció d'animar-me, volia que deixés d'estar trista, pansida i capficada. Al maig, vaig rebre una notícia difícil de pair relacionada amb la meva malaltia; el meu sistema neuromuscular estava encara més feble i cap tractament el podia arreglar. La Laura és essencial a la meva vida, és una noia inquieta, curiosa i espavilada, sap veure més finestres obertes que portes tancades, troba sempre sortides a totes les dificultats que se li presenten, és amable i generosa, expressiva i forta. És la persona amb més capacitats que conec.

​

Doncs bé, ens trobàvem totes dues dempeus, remugant i a punt de perdre la paciència perquè ningú ens atenia. Les nostres veus i gestos, per cridar l'atenció d'algun cambrer o d'alguna cambrera, es perdien entre la multitud que estava fent exactament el mateix que nosaltres. I jo, aquella nit, estava mancada de creativitat, els meus pensaments no eren ni aquí ni allà.

 

De cop i volta, mentre conversàvem sobre quin tipus de beguda prendríem, el noi que feia estona que estava al meu costat i que ni tan sols me n'havia adonat, es va girar, i em va preguntar mirant-me tot seriós mentre se li escapava el riure per sota del nas: tantes cerveses beuràs?

 

El seu posat dubitatiu d'entre si mostrar-se un noi seriós o divertit em va fer molta gràcia, el meu riure va encomanar encara més el seu, un riure sonor fins al punt de ser escandalós, un riure espontani, autèntic i sincer, tots el va sentir i s'hi van sumar, igual que la meva germana que tampoc podia parar de riure. Era una situació ridícula, però alhora encantadora, les rialles van inundar l'ambient, la meva ment i van esvair els meus pensaments. M'haguera quedat atrapada en aquell moment eternament.

 

Al cap d'una estona, quan tot va tornar al seu lloc, vaig preguntar a aquell noi alt, d'ulls vius i cabells castanys el seu nom i si li faria res demanar, també, les nostres begudes, i que nosaltres faríem el mateix si ens atenien abans que a ell. Vaig pensar que seria una manera d'agilitzar la situació.

 

Però de sobte la seva mà esquerra em va despertar interès, perquè era diferent que la dreta. Jo, sense embuts i amb la vista fixada a la seva mà, li vaig preguntar: Joan, potser em poso allà on no em demanen, però m'he fixat en la teva mà esquerra i m'agradaria saber què tens o què et va passar...

​

Ell va alçar el cap i em va mirar com si fos la primera vegada que li feien aquella pregunta. Va romandre callat uns segons, el temps suficient perquè jo em posés nerviosa. I si havia ficat la pota?, però quan ja estava a punt per disculpar-me, va esclatar a riure i em va dir que no li feia res explicar-m'ho, que li havia agradat, però que a la vegada li havia estranyat aquella pregunta tan directa. De mica en mica vaig anar recuperant la musculatura que havia quedat tensa per uns moments. Quin descans!

 

En Joan ens va explicar que patia la Síndrome de Poland, que va néixer sense la musculatura del pectoral esquerre i que això va provocar-li problemes en el desenvolupament de tota l'extremitat superior, també que de ben petit el van operar diverses vegades a l'Hospital infantil Sant Joan de Déu de Barcelona per reconstruir-li la mà. De seguida vaig sentir un impuls molt gran d'abraçar-lo, però no ho vaig fer, em vaig quedar callada i el vaig continuar escoltant. Un cop va acabar li vaig dir: bé, Joan... jo també sóc diferent, el meu cos pateix atròfia muscular entre altres coses, la meva malaltia s'anomena síndrome d'Allgrove, i li vaig ensenyar les meves mans. Tots tres ens vam quedar en silenci mirant-les sota la llum de la lluna, la xerrameca de la gent s'havia convertit en una petita remor de fons que ni tan sols era capaç d'escoltar. Vaig explicar-li que el setembre començaria teràpia ocupacional i ell tot somrient amablement em va comentar que sabia el que era, ja que n'havia fet de petit. Jo vaig sospirar, vaig somriure i vaig pensar que en el fons no estava sola malgrat no haver conegut mai a ningú amb la meva malaltia... I la Laura em va abraçar.

​

Així és com va començar la nostra dolça història d'amor.